Filosofades matinals al bosc de Tornafort

P1030859web

Fa un any vaig pujar per primer cop al bosc del poble amb la bicicleta de la meva filla petita. Aquell dia no portava ni casc, ni culot, ni guants, perquè no en tenia. Recordo que no sabia com funcionaven les marxes i trobava la pista tan costeruda que sovint anava a peu. A la pujada vaig trigar molta estona i sempre anava amb el plat petit i el pinyó gran. Somniava amb la baixada però… la baixada tampoc no va ser tan divertida. La bici botava tant que les meves galtes semblaven de gelatina, hi havia massa pedres enmig de la pista, el pendent era tan dret que semblava que hagués de sortir disparada per sobre del manillar i els frens van acabar al roig viu. Així i tot, com que els meus companys d’excursions i travesses s’estaven aficionant a la bici de muntanya, aviat vaig tornar a pujar al bosc i, quan em va semblar que començava a controlar la cosa, vaig començar a compartir pedalades amb ells tot seguint els itineraris de la guia de Xavier Agut, “El Pallars Sobirà en BTT” (Cossetania Edicions).

Des d’aquell primer dia, sempre que la neu m’ho ha permès, he tornat a pujar al bosc. Com a mínim un cop per setmana. Ara la pista ja no em sembla tan pendent, no trobo gaires pedres, jugo més amb els plats i els pinyons i, a part de dur un equipament més adient, he tunejat la bicicleta de la meva filla i ara em va la mar de bé. Vaig canviar els pneumàtics per uns tot terreny, el selló és més còmode, els frens ja frenen i, com que patia de cervicals, el manillar és tan alt que sembla que vagi amb una moto Custom! Només hi falten els serrells de cuir penjant de les manetes!

Avui hi torno a pujar perquè necessito esbargir-me. Aquesta matinada ha caigut una pedregada que ha fet malbé gran part de l’hort i ara necessito respirar. Mesos treballant-lo perquè en un no res quedi arrasat!

Començo a pujar i aviat tinc la vista del poble amb les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes al fons: el Montsent de Pallars, el Montorroio…

Vaig deixant enrere uns quants rètols… El del foc em fa pensar que els fenòmens naturals tenen això: desfan en segons el que els humans construïm durant segles!

Pedregades. Terratrèmols. Tsunamis. Incendis. Riuades.

El proper rètol és el del Parc Natural de l’Alt Pirineu… Tant preservar, tant vigilar, tant mimar perquè se’n vagi tot en orris en un tres i no res!

Mira com ha quedat la pista! Plena de reguerots! Cada reguerot sembla una llàgrima pel mal que li ha fet la pedra!

Com que, després de vint-i-cinc anys de viure al Pallars, d’aquí poc em tocarà viure un temps a Barcelona, busco una explicació a la pedregada. Potser ha estat un desafiament a tot allò que em lliga aquí, un avís per anar-me desenganxant d’allò que enyoraré…

Desenganxar-me de l’hort, sí…

…però també dels camps, dels amics, del silenci, del bosc, de l’aire… de la casa…

…del poble i la seva gent…

…dels ocells que canten a la finestra cada matí: les orenetes, la cuereta blanca, les cotxes fumades…

Uf, ja veig que avui tinc un dia filosòfic!

En arribar al rètol del Mirador recordo que aquí vaig veure per primer cop una mallerenga petita amb els prismàtics. Què bonica que em va semblar! Ara fins i tot distingeixo el seu cant repetitiu sense necessitat de veure-la…

Des de sota del mirador contemplo el poble i després continuo perquè, en aturar-me, les mosques m’han envoltat fent-me pessigolles a les cames, els braços, la cara… Encara tenen el neguit de les tempestes!

La pista és una catifa de pinassa, pedra, pinyes, trossos de branques…

Arribo al pas canadenc que evita que les vaques del poble baixin als camps i es quedin pasturant al bosc. M’adono que avui, després de la tempesta, l’aire ha quedat net i fresc. L’olor a pinassa és més dolça que mai.

Una mica més enllà del pas canadenc passo pel costat de l’arbre on fa poc vaig veure un niu de raspinell…

L’havia construït dins de l’escorça i era un lloc tan precari que uns dies més tard vaig veure el niu i el que quedava dels petits ous al terra. Em va fer molta pena!

A mesura que pujo pel bosc em deixo seduir pels tons dels verds. El sotabosc, les branques… Els tons depenen de la llum, de la maduresa de la fulla o de la planta, de la meva mirada…

Una hora més tard d‘haver sortit arribo aquí, a la cruïlla de pistes on sovint decideixo si tirar amunt mitja hora més o tornar al poble. Aquí hi ha el rètol de “Caça controlada” que tant al·lucina als que no saben català. Desconeixen la ce trencada i no entenen això de la “caca controlada”!

També veig el tronc que l’altre dia agafava un amic per fer el ruc. Se li va quedar el culot ple de resina! El record em fa riure!

Un toll que abans no existia s’ha convertit en un mirall esquitxat de pinassa…

Passo la barrera…

Passo les trinxeres de la guerra civil…

Passo el tancat per les vaques i veig l’abeurador que va enginyar un pagès del poble: la meitat a dins per quan les vaques són al tancat i l’altra meitat a fora per quan estan lliures. L’invent em fa somriure.

Més amunt trobo el vell abeurador de Gavernet. Està sec. Hauré d’avisar els ramaders del poble…

A mesura que passa l’estona m’adono que ja no penso en la pedregada i en el fet d’haver de marxar un temps del Pallars. Les filosofades matinals s’han fos.

Ja queda poc per arribar a dalt del bosc…

Ja al coll, baixo de la bicicleta. És el moment de beure, d’observar el vol de les carronyaires i el paisatge que m’envolta, tan familiar: la Geganta Adormida també coneguda per serra de Peracalç, el Boumort, el Montsec…

… el poble abandonat de Sant Sebastia, la masia de Sarroca…

Em poso el tallavent per baixar. La velocitat em fa sentir lliure, alegre, eufòrica! Al tancat trobo les vaques bevent a l’abeurador. Han sortit del bosc per saciar la set.

Les vaques i jo ens observem una estona! Penso que elles, tan bon punt arribi el fred, baixaran al poble i jo una mica més avall, a Barcelona. Però serà un canvi temporal. Després tant elles com jo tornarem a l’aire net de les cotes altes de la muntanya. Pujo a la bici i continuo la baixada. Aviat m’adono que estic xiulant!

RESSENYA

Títol: Pujada fins a dalt del bosc de Tornafort, al coll del Tossal del Puial.

Modalitat: BTT

Desnivell: de pujada i de baixada: 506 m

Distància: 18 km (sumant l’anada i la tornada)

Altura màxima: 1.864 m

Altura mínima: 1.221 m

Temps: 2 h sense comptar parades (1.30 h de pujada i 30 min de baixada).

Ruta circular: No

Grau de dificultat: baix.

Recorregut: Tornafort (1.221)- cruïlla de Soriguera -coll del Tossal del Puial (1.864 m) – Tornafort

Et pots baixar el track al Wikiloc!

17 comentaris
  1. Pedalaràs pels boscos i fimbrejaràs per arestes, si, però cap vent et farà amagar la rialla pallaresa que tens. Aquestes costerudes serres que tant i tant ens tenen enganxats, són i seran casa teva. Barcelona -la ville de-, només serà una escola més per obrir encara més els ulls que sempre observen, per sorprendre, viure i somiar. Molta sort. Fins aviat.

  2. Ei Núria,
    quina manera més bonica de recol.lectar les imatges que t’acompanyaran aquest curs a Barcelona. I l’olor de la pinassa i d’aire net. Jo no m’he mogut de Barcelona, ja ho saps, però no he parat de sortir a la muntanya. No pateixis que els quilòmetres es poden fer en el doble sentit, i que aquí també hi trobaràs racons idíl.lics…i potents! Una abraçada i benvinguda a la teva ciutat

  3. Hola Núria. Soc lo Miquel de Cal Pubill. Molt interessant la teva crònica ciclista i filosòfica. La reflexió que faig de les teves paraules es que encara que ens creiem que els humans som molt diferents, en el fons tenim un 99,9% d’ADN comú. Per què t’ho dic, doncs perquè la teva crònica la podia haver signat jo fa 7 anys, quan vaig començar amb això de la bici de muntanya. Veig que les sensacions son les mateixes per a tothom: els canvis, les cervicals adolorides, la tremolor a les cames…El pitjor dels començaments és quan quedes amb altre gent experimentada per sortir. Llavors és quan dius…doncs no em queda res per arribar a tirar com tiren aquests! Sensació de desànim… mai podré… però que mengen aquests, etc. I al final sempre tornen les sàbies paraules d’un bon amic que un dia em va dir: tot són hores noi, tot són hores…! Bé, com que veig que passaràs una temporadeta a BCN, et recomanaria que et baixessis la bici i que fessis com jo, sortir a l’hivern per Collserola (passeig de les aigües) a les 6:00 h del matí. Per què a les 6:00, doncs perquè a les 6:00 Collserola és fosc i màgic. Pedales tu sol, no sents cap soroll encara que tens tota la ciutat al teus peus. Et puc ben assegurar que és la sensació més propera a Tornafort que podràs tenir al Barcelonés. Jo m’he comprat una llum de 1.800 lúmens per la bici, amb la que segur que em veuen els avions quan aterren al Prat. Ja soc col·lega dels tocinos fers que em trobo cada matí (hi ha a dotzenes, més que a Tornafort) i veure sortir el sol a BCN un dia clar, no te preu. En quant al fred, una dona forjada al Pallars no s’ha de preocupar el més mínim. El dia més fred a Collserola equival a un dia de novembre allà a dalt.

    Doncs ha ho saps, si t’animes 6:00 al parking del passeig de les aigües. Ja vindràs un dia a sopar a casa, que estarem encantats de veure’t. Salutacions dels de Cal Pubill.

    • Què bo, Miquel! Ara entenc aquelles sortides de sol estranyes de l’hivern! És la llum de la teva bici que arriba fins a Tornafort! Ha, ha, ha! I els tocinos fers que corren espantats pel Pirineu és perquè t’han vist a tu i a la teva bicicleta al passeig de les Aigües! Realment llevar-se a les cinc del matí per estar a les sis pedalant per Collserola ha de ser una sensació única, però no sé si l’arribaré a experimentar algun dia… Em sembla que de moment m’atrau més experimentar el que no tinc al Pirineu, que és l’ambient social, cultural, nocturn, gastronòmic, etc, etc, etc, de la ciutat. Així que, ja ho saps, també estic oberta a recomanacions menys esportives. Records a la família i fins aviat!

  4. Una ruta molt i molt bonica…encara que quan passo davant la zona de la tala que es va fer fa pocs anys encara em fa saltar alguna llàgrima.

    Jo no vaig poguer salvar res de res de la pedregada. Tants mesos de treball a l’hort i en dotze minuts de pedra m´ho va deixar gairebé tot trinxat… carbassons, carbasses, tavelles, bitxos…Potser salvarem les cebes i els tomàquets, que estan més protegits. Que hi farem…

  5. Hola Núria. No en tenia ni idea que marxessis temporalment cap a Barcelona. Què farem ara la Núria, la Maria Àngels i jo? Ja no et tindrem a tu a muntanya com a referent. I què en farem del dinar anual aquest any? Havíem quedat amb la Núria de pujar a trobar-nos amb tu a l’octubre, quan ella hagués acabat les oposicions, però ara ja veig que no serà possible la trobada. Et desitjo una estada a la capital que sigui el més venturosa possible per tu i les teves iniciatives. T’envio un petó molt fort de part de la Ma. Àngels i de mi mateix. Fins aviat!

    • Hola Jesús, quan la Núria acabi les oposicions ens posem en contacte ja que de tant en tant aniré pujant uns quants dies seguits i en una d’aquestes pujades hem de fer el dinar! I tant que l’hem de fer! Sempre ha estat una trobada molt especial! Estem en contacte, doncs! Un petonàs a tu i a la Maria Àngels!

  6. Eiii Josep, sí que queden coses! Sort del tendal de malla que protegeix les tomaqueres, els pebrots, les aubergínies i algunes carabasses! Algunes coses s’han salvat, és clar que sí! Per exemple els cogombres per fer Satziki! Avui mateix n’hem fet per dinar, acompanyant bròquil al dente. Mmmmm, que és bo el menjar grec! Gaudeix-lo a sac, tu que pots! Un petó!

  7. Collooons, la fresqueta m’ha arribat fins aquí i això que devem estar a 35 graus. Escolta, segur que no hi queda res a l’hort? Quina llàstima!

  8. Gràcies tocaia! De fet tenim sort de viure en un dels millors llocs del món i, a la vegada, poder aprofitar el que ens ofereix una de les grans ciutats del món, com és Barcelona. Així que, sí, penso esprémer-la al màxim!

  9. Hola tocaia del poble de més per amont ! Quan encara no havia fet els divuit vaig marxar cap a Barcelona per fer el C.O.U., vaig fer el C.O.U., la selectivitat, em vaig treure el carnet de conduir, vaig fer empresarials, vaig passar per biologia, vaig començar a treballar … tot plegat van ser set anys, als vint-i-cinc vam tornar amb el Toni, un noi manresà amb qui des d’aleshores comparteixo la vida. El Pallars enganxa i les filosofades passejant pel bosc, mirant els núvols com passen, veient com surt la lluna plena pel darrera del Serrat de Vinagre, resseguint el vol d’un aufrany, … no s’obliden fàcilment, així que ja ho saps, tot això romandrà aquí perquè tornis a venir a disfrutar-ho. Sort en la nova etapa !

  10. Gràcies, Manela, m’emporto les teves boniques paraules a la ciutat! Em faran companyia!

  11. “Els tons depenen de la llum, de la maduresa de la fulla o de la planta, de la meva mirada…”
    De la mirada, Núria, en depenen tantes coses… Els tons també, i tant ! Pots veure la seva brillantor i vida o passar de llarg i no captar res.
    Que allà on vas ara, a la City, la vida et porti petites meravelles que t’il·luminin els dies.
    I quan tornis pel Pallars puguem tornar a endinsar-nos en la teva mirada encara més brillant i profunda, si pot ser.
    Fins aviat!

  12. osti Núria… a mi també m’han vingut ganes de pujar-hi un dia! abans que arribi el fred, bici arreglada i pujada al bosc. Molt bo el relat!!!

  13. Sí, Olga, segur que aquest allunyament obligatori servirà per apreciar més tot el que tinc al Pallars, tot i que crec que ja ho aprecio. En fi, c’est la vie!
    I, Laia, quan vulguis pugem al bosc amb bici! Ja veus que val la pena!

  14. Aquestes sortides filosòfiques van molt bé. Jo acostumo a fer-les amb moto i cap a la banda de Llessui.
    Quina sensació, aquesta d’haver de marxar obligatòriament encara que sàpigues que trobaràs moments bons… És com donar-te compte de que et falta aquella llibertat que tant ens ha costat anar recuperant. Com dius, esperem que siguin coses temporals!

  15. Que xula la descripció de la volta al bosc! M’agafen moltes ganes d’estrenar-me amb la bici i acompanyar-t’hi!!

Contestar

Subscripció Newsletter




Últimes entrades

Propera conferència

Presentació de "Nou viatge al Pirineu" a SABADELL
dimecres, 03/06/2020 - 19:30 hores
Unió Excursionista de Sabadell. Carrer de la Salut, 14 -16, Sabadell, 08202
Organitzat per la Secció de Cultura. Dins del cicle Escriptors i Paisatge. Per a més informació: https://ues.cat/cultura/

Conferències

Contacte

Correu electrònic:
info@sensus.cat

Telèfons:
00 34 669 001 709
00 34 973 250 007