No subestimeu l’Aneto!

aneto_8

Feia anys que una amiga em demanava d’anar a l’Aneto i va ser a principis d’agost quan vaig tenir un moment de feblesa. Ara escric quatre impressions de l’ascensió per no oblidar-la, per avisar dels perills que comporta i per evitar allò tan refotut de la memòria selectiva, terriblement diligent en el meu cas, que fa que se m’esborrin del cervell les experiències més… “estranyes”?

La nit anterior a l’ascensió vam fer bivac  a l’aparcament del Vado del Hospital, ja que està prohibit muntar la tenda pels prats de la vora i, també, arribar amb cotxe fins a La Besurta, que és on comença la caminada. Érem les úniques que fèiem bivac i les úniques que ens vam llevar xopes d’humitat. La resta dormien a dins de còmodes i càlides furgonetes o autocaravanes.

A les 5 h de la matinada ja fèiem cua per pujar al primer “Autobús de las nubes” (la persona que el va batejar o bé era pàmfila o bé ho veia tot ennuvolat gràcies a la ingesta d’alguna substància prohibida). Quan els frontals de l’altra gent no m’enlluernaven, em fixava en els que tenia a la vora. Diria que tots anàvem a l’Aneto. Em va sobtar la nimietat d’algunes motxilles, fins al punt que em vaig sentir una mica camàlic. Tanmateix, pensant-hi amb calma, vaig arribar a la conclusió que devia ser gent sense experiència en alta muntanya. Més que res perquè alguns anaven mal calçats i en aquelles motxilletes no crec que portessin ni mapa, ni brúixola, ni piolet, ni grampons, ni roba d’abric, ni farmaciola, ni res de res. I això que farien un tres mil! D’altra banda, si portaven piolet o grampons, com que mai no els havien utilitzat i no sabien com penjar-los a la motxilla, aviat em vaig adonar que eren un perill públic. Pujant a l’autocar més d’un va estar a punt de deixar-hi un ull, un tros del nas o una orella, i un home que va ensopegar intentant colar-se a la cua, va anar de poc que veiés engrandit el seu forat del cul per una de les puntes del seu propi piolet (cosa que, mal que em pesi, per un moment vaig desitjar).

Ja a La Besurta (1.900 m aprox), vam començar a seguir els rètols indicatius cap a la Renclusa i ens vam situar a la filera de cuques de llum que pujava per un caminet empedrat, talment un senderol de jardí, fins a aquest refugi. En 35 minuts hi érem. Allà encara es van afegir més cuques de llum, que seguíem com autòmats, llevat que consideréssim que s’estaven complicant la vida entre els grans blocs de pedra i els passàvem al davant per vies alternatives. La sensació que experimentava era entre bovina i extraterrestre. A poc a poc es feia de dia, i continuàvem pujant i avançant grups de gent, fins que ens vam adonar que, tot seguint llumetes, havíem seguit les fites que pujaven recte amunt cap al pic de la Maladeta i, per tant, érem 300 m per sobre del Portilló Superior. El mateix els va passar a un grup de francesos. Uns i altres, dissimulant la baixa autoestima, vam recular tot carenejant per la cresta dels Portillons fins arribar a un pluviòmetre metàl·lic a sota del qual hi ha el pas del Portilló Superior. Hi arribàvem a les 9 h.

Als peus d’aquesta bretxa vam agafar un caminet bastant còmode que passa just per sota de les parets verticals de la dreta. De tornada vam anar pel mig dels blocs i va ser molt més pesat.

A les 9.50 h paràvem als peus de la glacera per a fer un mos i calçar-nos els grampons. Estàvem menjant pa amb pernil quan la meva amiga va dir:

-Mira com baixa, aquell roc!

I jo vaig dir:

-I mira com corre, aquell tio!

Per un moment no vaig percebre que l’escena era real: per la glacera lliscava un roc descomunal, més gran que un cotxe, cada vegada amb més velocitat, i un home que començava a pujar s’escapava corrents per no ser aixafat. Desenes de persones miràvem el que succeïa, algú cridava a la gent que hi havia a sota perquè s’apartés, fins que el roc es va aturar. I només llavors el meu lent cervell va començar a processar el que havia passat. Si aquell roc enorme hagués enganxat l’home, aquest hauria quedat més planxat que un paper de fumar. De cop vaig mirar el tall de pernil i el vaig desar al seu embalatge, vaig mirar la gentada que hi havia als peus de la glacera i vaig veure que tothom corria el perill de ser aixafat per una de les roques que sobresortien al gel inclinat. Llavors vaig mirar la meva amiga i vaig dir:

-Va, amunt cagant llets, que com més tard es faci, més rocs poden caure!

Fins al coll de Corones el gel estava com podrit, amb arena i pedres incrustades. Les puntes dels grampons cruixien a cada pas. La inclinació no era massa acusada, només era qüestió de vigilar que no llisquessin altres rocs o en caiguessin de dalt de les crestes. Ara bé, a partir del coll de Corones la cosa es complicava perquè la glacera es fon de manera alarmant i ha quedat reduïda a un pendent de gel en el qual, tot i el pas diari de desenes de persones, quasi no es veu corriol. El gel fon tan ràpid que el poc corriol que es fa cada dia, l’endemà ja està fos. El resultat és que, entre la gent que tens al damunt que ja han arribat a la zona pedregosa i se’ls esllavissen rocs, i els que tens al voltant, que els veus insegurs, tens ganes que tot plegat s’acabi el més aviat possible.

Ja a dalt de la glacera vam continuar amunt seguint les fites i la gent (cal dir que molts es queden als peus de la glacera) fins al famós Pas de Mahoma. Allà molts també donaven l’ascenció per acabada, la qual cosa em va semblar molt bé, ja que no val la pena arriscar-se per 25 m de cresta. Nosaltres vam considerar que sense gel i sense neu no tenia cap dificultat (a part de les timbes, és clar), i arribàvem a la gran creu de ferro cinc minuts abans de les dotze del migdia.

Un cop a dalt, no ens vam entretenir. Les vistes eren esplèndides, el dia meravellós, però vèiem la cua que es començava a formar a l’altre costat del Pas de Mahoma i, abans que ens bloquegessin la tornada, el vam tornar a passar, això sí, rere un guia que assegurava uns adolescents com si jugués a saltar la corda i estava més pendent de les cuixes d’una francesa que no pas de la seva feina.

Altre cop a dalt de la glacera ens vam calçar els grampons de nou i vam deixar passar la gent que, ara sí, arribaven en pilot. Molts només duien grampons i es desplaçaven sense l’ajuda de pals d’esquí o piolet, una dona arrossegava un grampó com si fos la bola de ferro d’un presidiari, tot plegat donava una sensació de bogeria. No podia evitar pensaments negres. Estava convençuda que cada dia devien haver-hi accidents, a quin més surrealista. Si de sobte canviés el temps i aquell gel que s’estava fonent solidifiqués, ningú podria baixar; si algú caigués, s’emportaria els que eren a sota i no pararien fins als rocs dels peus de la glacera; si caiguessin més roques de les crestes… fora! No volia pensar-hi més, en tot allò!

A les 13.35 h érem altra vegada als peus de la glacera traient-nos els grampons. Nosaltres havíem estat 5.30 h pujant, però els horaris d’aquesta ascensió poden variar molt depenent de l’estat de la glacera, de les cues al Portilló o al Pas de Mahoma, etc.

Fins al Portilló Superior vam seguir més o menys el mateix camí de pujada. A l’altra banda del Portilló, però, vam seguir unes fites que baixaven cap a la dreta i, per la carena, ens portaven a una canal estreta que ens va permetre perdre nivell ràpidament. Nosaltres estàvem soles, però en aquesta canal cal vigilar si hi ha gent a sobre o sota perquè és plena de pedres soltes.

Ja als peus de la canal, la baixada se’ns va fer eterna. Hi havia fites per tot arreu i, per més que intentéssim evitar els grans blocs de pedra, sempre hi anàvem a parar. I, si bé és cert que fins i tot en un caos de blocs hi ha una lògica de pas i has de trobar les fites més encertades, si bé és cert que en aquest context aviat es veu aquell que està avesat a caminar per l’alta muntanya i el que no (que s’embolica més del compte), igualment va ser una prova dura per als genolls.

Així les coses, vaig tenir el convenciment que encara que algunes persones hi van com si anessin a fer una caragolada, l’Aneto no et regala res i és millor no subestimar-lo. És una gran muntanya i la varietat de paisatges és molt atractiva (un bosc esclarissat, un caminet empedrat, el mític refugi de la Renclusa, grans caos de blocs, una bretxa que també ha fet llegenda i que dóna pas a la visió de la muntanya que es vol conquerir, amb la gran glacera als seus peus, la cresta que tanta tinta ha fet córrer i, finalment, un gran cim amb vistes espectaculars) però hi ha massa gent. Nosaltres formàvem part d’aquesta gernació, és cert, però no crec que aquest cercavores em torni a trobar per allà dalt…

Títol: Aneto

Modalitat: a peu

Desnivell total: 1.500 aprox.

Altura màxima: 3.404 m

Altura mínima: 1.900 m

Horaris aprox.: Pujada: 5.30 h; baixada: 5 h

Ruta circular: No

Recorregut: La Besurta refugi de La Renclusa – Portilló Superior – glacera – coll de Corones – pas de Mahoma – cim de l’Aneto – pas de Mahoma – coll de Corones – glacera – Portilló Superior – refugi de la Renclusa – La Besurta

Grau de dificultat: alt perquè és una ascensió llarga, s’ha de saber utilitzar piolet i grampons i tenir experiència en alta muntanya.

Bibliografia: Aneto Maladeta. Esc. 1:25.000. Editorial Alpina, 2011

1 comentari
  1. He leído tu ascensión al Aneto y me ha gustado el relato. Alguna palabra he tenido que interpretar por el contexto. Las condiciones de la poca nieve y el hielo que se ven en las imágenes, hacen más peligrosa la ascensión al Aneto. Es preferible que haya mucha más nieve. Yo he ascendido cuatro veces al Aneto. La última viene recogida en imágenes en la página web que cito, en la que describo el hipotético trayecto que hicieron en el año 1842 los primeros conquistadores del Aneto, Platon de Tchihatcheff, Albert de Franqueville y cuatro guías franceses, algunos de los cuales eran cazadores furtivos de sarrios y conocían los altos valles de las Maladetas occidentales, Cregüeña y el valle de Ballibierna. En aquél año los glaciares del Aneto y Maladeta aún estaban en un proceso de ligera expansión. Ahora están en vías de extinción en pocas décadas.
    Ascendí la primera vez en 1972 con un guía de Benasque en cuya casa estaba veraneando. El guía tenía que llevar a un señor francés y a su hija al Aneto. Fuimos andando desde Benasque hasta la Renclusa e hicimos noche en el refugio de dicho lugar. Al día siguiente ascendimos al Aneto sin crampones. Eso sí, con una buenas botas Kamet de 1,7 kg cada una y un piolet de mango de madera. No sé cómo lo hizo el guía aunque yo debía estar muy fuerte, pero aquello me pareció un paseo…y había mucha más nieve que ahora. Recuerdo que hubo que saltar una grieta de medio metro de ancha y en la que el color iba cambiando del blanco al azul, después al gris y al negro más insondable. La grieta era muy profunda. De hecho una montañera vasca se hundió en un falso puente de la rimaya del glaciar la Maladeta central uno de esos años y murió. Su cuerpo apareció unos treinta años más tarde al pie del glaciar de la Maladeta, desplazado por el lento fluir del hielo.
    En el año 1973 ascendí dos veces. Una de ellas por el entonces glaciar de Coronas. El día anterior hice una excursión con una hermana, una prima y un tío al ibón de Llosás. Este era el único objetivo…al parecer. Yo no quería cansarme mucho porque al día siguiente iba de guía o experto para llevar a dos amigos a la cima del Aneto. Mi prima no había hecho montaña en su vida. Calzaba unas simples zapatillas. En su mochila llevaba unas agujas para hacer punto. Mi hermana y mi tío aunque estaban más entrenados, pero iban con calzado adecuado y, evidentemente, sin crampones, piolet, cuerda, etc. El día era maravilloso. La cima del Aneto parecía que se podía tocar desde el ibón; sin embargo había un desnivel de mil metros. Después de llegar al ibón de Llosas quise reconocer el ibonet de Llosas y su entorno. Cuando regresé ya no estaban. Les llamé en vano. El eco se reflejaba varias veces en las paredes del ibón. Tras el último eco de cada llamada, el silencio. No sé cuánto tiempo esperé. Me cansé y regresé a la furgoneta esperando encontrarme con ellos. Pasaron horas y horas…Al fin, al atardecer, aparecieron. Habían subido al Aneto sin cruzar el paso de Mahoma. Mi hermana contó que por donde subían no podían bajar, era muy peligroso; que en la pared del Aneto ya relativamente próximos a la cima vieron algún botón en alguna repisa, algún jirón de tejido en alguna grieta de roca…Esas fueron luces de esperanza para alcanzar la cima y descender después mucho más fácilmente por el paso de Mahoma. En la cima mi prima tuvo tiempo de sacar sus agujas de punto y entretenerse, no sé si quizás de olvidarse de lo que habían pasado para hacer frente a un desconocido descenso para todos ellos.
    Del paso de Mahoma no contaron nada de especial. Eso sí, cuando descendieron por el entonces glaciar de Coronas, mi prima patinó y comenzaba a adquirir velocidad resbalando en el descenso. Mi tío tuvo reflejos para alcanzarla y pararla. No pasó nada…de milagro.
    En la página web que cito se muestran fotografías de la última ascensión al Aneto en el año 2007. Desde el refugio de la Renclusa nos unimos a un grupo de franceses de la localidad de Lescún, cercana relativamente a Candanchú, en un valle que parece un rincón suizo cuando en sus cimas, como las agujas de Ansabère, el Petrechema y la Mesa de los Tres Reyes, se visten de blanco. Unas nubes bajas se enredaban en la cresta de Los Portillones y descendían por el valle hacia La Renclusa. Era principios de julio y en aquél año había mucha nieve en la montaña, que estaba en mejores condiciones para ascender a las cimas a través de los neveros, eludiendo los pesados pedregales.
    La niebla nos impidió ver el paso del Portillón superior, pero mi altímetro me estaba indicando que ya estábamos a su altura. Seguimos con los franceses mientras la niebla iba diluyéndose paulatinamente. Aparecimos en el glaciar de la Maladeta. Allí los franceses nos llevaban ventaja. Estaban atravesando el glaciar hacia un portillo de menores dimensiones y no tan abrupto como el Potillón Superior. El altímetro marcaba ya más de 3.000 m. Me tuve que dirigir a ellos en francés e indicarles que aquél portillo no era el correcto. Les razoné que el Portillón superior debía tener unos 2.860 m y ya superábamos los 3.000 m. Dimos todos media vuelta y fuimos a cruzar el Portillón Superior. La nieve del glaciar llegaba hasta muy cerca del Portillón. Bajo la senda en la blanca nieve se abrían algunas grietas, pero no de la magnitud de las que había en 1973. Llegamos hasta la antecima sin necesidad de usar los crampones. Allí tomamos pasas y pistachos. Para cruzar el paso de Mahoma aún hicimos un tramo rocoso a la derecha del mismo, por la vertiente de Coronas. Después accedimos a la cresta del paso de Mahoma y paso a paso, con seguridad, accedimos a la cumbre.
    A la vuelta, unas erróneas marcas tras el Portillón, nos condujeron paralelos a la cresta de los Portillones. Llegó un momento en que estábamos colgados y tuvimos que destrepar por algún diedro granítico. Esto mismo que nos ocurrió terminó este año en dos accidentes mortales al final de la sucesión de marcas, círculos de color, según ha expuesto recientemente la Guardia Civil en la prensa regional. Después llegamos casi justo a la hora de cenar en La Renclusa.

Contestar

Subscripció Newsletter




Últimes entrades

Propera conferència

Presentació de "Nou viatge al Pirineu" a SABADELL
dimecres, 03/06/2020 - 19:30 hores
Unió Excursionista de Sabadell. Carrer de la Salut, 14 -16, Sabadell, 08202
Organitzat per la Secció de Cultura. Dins del cicle Escriptors i Paisatge. Per a més informació: https://ues.cat/cultura/

Conferències

Contacte

Correu electrònic:
info@sensus.cat

Telèfons:
00 34 669 001 709
00 34 973 250 007