Quan lo Montsent porta barret…

acordio_3

Quan lo Montsent porta barret…
Núria Garcia Quera
(2on premi del IV concurs literari “100 cims”, convocat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya)

Al Pallars, als estius, en aquella hora en què el ball de festa major va de baixa i Pepe de Llessui fa sonar l’acordió per entonar l’última cançó, sempre s’explica la mateixa història. És quan la gent, a mesura que s’acomiaden, sospiren, fan que no amb el cap, i amb un deix de resignació diuen que l’acordió de Pepe es va refredar al Montsent i que mai més no ha tornat a sonar com abans. Llavors, si algú encara no n’està al cas, expliquen que Pepe, tot i que ha viscut tota la vida al poble més alt de la vall d’Àssua, mai no havia pujat al Montsent de Pallars. Però un dia es va posar malalt i va prometre que, si se’n sortia, el dia que fes setanta anys hi pujaria.

I així va ser. El mateix dia que complia setanta anys va demanar-li a un amic caçador que li fes de guia. Aquell estiu tothom el recorda perquè va ser l’any de la sequera. Els vells mai havien vist les fonts seques i els rius convertits en llots, i feia setmanes que un camió cisterna proveïa els dipòsits d’alguns pobles.

Diu que el vell caçador i el vell acordionista van quedar a les sis del matí al davant de l’església de Sant Pere de Llessui. El caçador hi havia acudit amb el seu jeep i, tan bon punt va veure que l’altre duia l’acordió diatònic penjant de l’espatlla, ja li va dir que no era prudent agafar-lo.

―Aquest acordió m’ha acompanyat sempre ―va dir Pepe amb solemnitat―, i avui és un dels dies més importants de la meva vida. Faig setanta anys, m’he curat, i sempre havia somniat en pujar al Montsent.

―Sí ―va fer el caçador, assenyalant amb un dit la muntanya que estaven a punt de pujar―, però fa dos dies que al cim del Montsent hi ha un núvol i, com sempre s’ha dit, quan lo Montsent porta barret, al cap de dos dies plou.

Diu que Pepe se’n va riure i que el vell caçador es va encongir d’espatlles mentre seia al volant per engegar el jeep. Pepe, amb l’acordió a sobre de les cuixes, va seure al seu costat. En el silenci de la nit es va sentir com el motor del jeep engegava i com, a poc a poc, el so s’allunyava fins a desaparèixer del tot.

La gent dels pobles dormien entre els plecs de la vall, i ells trotaven dalt del jeep sense parlar. El xivarri del motor tronat i de les peces rovellades era tan eixordador que poca cosa podien dir. Van deixar a sota els boscos, els pobles, els camps, els camins empedrats i l’aparcament de les pistes d’esquí de Llessui, amb les taquilles abandonades als espolis i a la humitat, i van passar de llarg les bordes on abans es desava l’herba dels camps enlairats; les cabanes on els pastors s’aixoplugaven si plovia o si feia massa sol; i els orris enrunats on s’hi munyien les ovelles per fer el formatge serrat.

En començar a clarejar les llums grogoses dels pobles de la vall encara no s’havien apagat. A mesura que pujaven, però, veien que, a sota seu, ara un poble, ara l’altre, es quedaven en la penombra de les primeres hores del matí. Llavors Pepe, amb ànima de poeta, va dir que les llums dels pobles eren el reflex de les estrelles. Una estona abans decoraven el cel i en canvi ara, una a una, també s’anaven fonent. Després va tornar a callar.

Van deixar enrere els telecadires de ferro on només s’hi gronxava el vent i van travessar les pistes on, en comptes d’esquiadors, hi lliscaven rocs aixecats per les potes dels ramats, fins que van arribar a la pista plana que uneix la vall d’Àssua amb la vall d’Escrita en una lleixa tan enlairada que circular-hi és com volar sobre les ales d’un gran ocell. A l’esquerra van deixar el refugi de la Cabaneta, on el vaquer dormia. A la dreta, entre les ondulacions de les verdes pastures, unes egües amb els seus pollins rebien els primers raigs de sol i les rosses crineres i les llargues cues refulgien a contrallum.

Després de 15 km, van arribar al Pletiu de l’Estanyet. El motor va estossegar i va donar pas al silenci. Els homes van baixar del jeep.
Mentre es desentumien, el caçador li va fer notar a Pepe que al damunt de la roca de Moró hi havia set voltors.

―Vigilen si algun cap de bestiar es posa malalt ―va dir. I, en veure que Pepe es carregava l’acordió a l’esquena, el dit que assenyalava els voltors va apuntar el núvol que feia dos dies tapava el cim del Montsent.

Pepe va fotre-se’n una altra vegada:

―Sí, ja ho sé, lo Montsent porta barret! Però és l’únic barret que hi ha al cel! Mai tant, home, mai tant!

Van començar a pujar per un corriol paral•lel al barranc de Moró. Feia la fresca tallant del matí pirinenc i l’al•lè dels dos vells es convertia en fum sense olor. Després d’un petit circ de muntanyes, van deixar enrere les construccions enrunades d’una antiga mina d’amiant.
Amb el barranc sec a la dreta, els homes pujaven trepitjant una herba que, de tan eixuta, semblava mineral. El caçador caminava lleuger al davant, mentre que Pepe esbufegava a cada passa. De tant en tant Pepe s’aturava i el caçador, sense girar-se, feia el mateix. Després, també sense girar-se, quan escoltava que la respiració de l’altre tornava al ritme normal, reprenia la marxa.

Quan van arribar a la collada d’Entremonts, entre el Montsent de Pallars i el Tossalet de la Coma, feia dues hores que caminaven. Brillava el sol, però aviat entrarien al barret del Montsent. Van beure aigua, van seure una estona, i van continuar. En comptes de pujar per la carena, incòmoda per les pedres descompostes, van pujar pel vessant de la vall Fosca, però no van veure res. La boira del barret era un vel que ho tapava tot.

Diu que van arribar al vèrtex geodèsic del Montsent quan encara no feia tres hores que caminaven i que a dalt feia un fred glacial. El vell caçador es va enfilar a la pedra més alta. Estaven envoltats de boira però, tot i el fred, el vell acordionista va començar a tocar. En aquella hora del matí es va inventar una cançoneta pallaresa i, quan portava una estona tocant, el barret del Montsent es va apartar com si fos el taló d’un teatre. A l’escenari van aparèixer les altes muntanyes. Semblaven les ones d’un mar encrespat que de sobte havia quedat immobilitzat. La vista no s’acabava mai. Al nord, la capçalera de la vall Fosca i les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes; a l’est, a tocar, el Montoroio i el Mainera; més a l’est i més lluny, el Mont-roig, el Certascan, la Pica d’Estats, el Salòria; al sud-est la serra del Cadí; al sud-oest la serra de Sant Gervàs, el Montsec, el Turbon…

Aspiraven l’aire net de les altures, ara solcat per la melodia, per sota de voltors que dansaven la seva particular sardana, i per sobre de ramats d’ovelles que es movien com taques blanques a la recerca d’herba fresca.

Van esmorzar truita, pernil, formatge, pa i bolets que el caçador portava a la motxilla, van beure vi de la bóta i, de postres, Pepe es va emocionar en veure que el caçador treia d’una carmanyola un petit pastís amb una espelma al damunt.

Diu que van intentar encendre-la, sense èxit, i que tot era felicitat al cim quan, de sobte, el caçador va fer una llambregada a uns núvols blancs, erràtics, que anaven creixent al nord. Sense tornar-los a mirar, va començar a desar amb calma el que quedava de l’esmorzar i va repetir el que havia dit hores abans:

─Quan lo Montsent porta barret, al cap de dos dies plou!

Mitja hora més tard va semblar que aquelles ones immòbils prenien moviment. A la llunyania se sentien els trons que s’apropaven, els núvols s’enfosquien, els llamps segaven el cel com si el fuetegessin. El vent va començar a udolar i primer una gota va tocar el nas de Pepe. Després el cap, la mà, l’espatlla. Minuts després eren centenars les gotes que els banyaven.

Diu que els vells amics van baixar a poc a poc, mirant molt bé on posaven els peus, de vegades relliscant en l’herba mullada, xops fins al moll de l’ós. Diu que el vell caçador no deia res, però que Pepe entonava la mateixa cançó que havia nascut a dalt del cim.

Així va ser com aquell any es va acabar la sequera i com Pepe va celebrar el seu aniversari. La gent del Pallars, però, cada vegada que Pepe toca la cançó que va néixer al Montsent i dóna per acabat el ball de festa major, diu que des d’aquell dia el seu acordió mai més no ha tornat a sonar com abans.

montsent_barret

Contestar

Subscripció Newsletter




Últimes entrades

Propera conferència

Presentació-performance i tertúlia de la novel·la "Passes de tardor a l'Himàlaia" a TARADELL
dijous, 19/09/2019 - 19:30 hores
Biblioteca Antoni Pladevall i Font. Carretera de Balenyà, 101. 08552 Taradell. Tel. 93 880 10 56. b.taradell@diba.cat
Organitza la Biblioteca Antoni Pladevall i Font. El Club de Lectura llegirà el llibre i l'acte s'inclou en el marc del projecte De biblioteca a biblioteca, de país a país, que enguany està dedicat al Nepal.

Conferències

Contacte

Correu electrònic:
info@sensus.cat

Telèfons:
00 34 669 001 709
00 34 973 250 007